| POESÍA
CATALANA
· POEXIA CATALANN-A |
Joan Maragall
(Barcelona,
1860 – 1911) |
|
Miembro de la
intelectualidad culta de la Renaixença catalana, fue
impulsor de la poesía
modernista entre fines del siglo XIX y comienzos del XX. La siguiente
obra en
catalán pertenece a “Poesies” [Poesías], publicadas en 1895:
personifica
emotivamente a una vaca que, maltratada, excluida y sola, conserva su fuerza vital a
pesar de no
poder abrirse camino en el mundo con claridad.
|
|
Menbro de
l’inteletoalitæ còlta da Renaixença catalann-a, o l’à
spinto a
poexia modernista fra i urtimi de l’Euttoçento e i primmi do Neuveçento. A
segoente êuvia
in catalan a fa parte de “Poesies” [Poexie], publicæ do 1895: a
personifica emotivamente ina vacca che, mâtratâ, escluza e sola, a conserva a fòrsa vitale sciben ch’a no peu
fase stradda
a-o mondo con ciaressa.
|
|
La
vaca cega
Topant de cap en una i
altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a
abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però
torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
|
|
A
vacca òrba
Dando
a testa inte ùn e l’atro çeppo,
avansando
a l’atasto verso l’ægoa,
vegne
a vacca tutta sola. A l’é òrba.
Da ’n
corpo de pria sensa goæi cua
o
figeu o gh’à vuou ’n euggio, e inte l’atro
se
gh’é fæto in vello: a vacca a l’é òrba.
A
vegne a beive a-a fonte comme primma
ma no
co-o segno fermo d’atri tenpi
né
co-e conpagne, no: a vegne sola.
E seu
conpagne pe-i bricchi, pe-e ciann-e,
pe-o
scilensio di proei inta rivea,
fan
reciocâ o sunaggio mentre pascian
abretio
l’erba fresca... Lê a cazieiva.
A da
de moro inte l’afiou beviou
e a va
inderê oltragiâ... Perö a ritorna
e
chinn-a a testa a l’ægoa e beive carma.
Pöco
a beive, sensa goæi sæ. E a l’isa
a-o
çê, enorme, a seu testa bagnâ
co-in
grande gesto tragico; a parpella
in
scê mòrte pupille, e a va via
òrfana
de luxe into sô ch’o bruxa,
vacilante
pe-i camin ch’a no scòrda,
scrolando
con tristessa a longa coa.
|
|
|
|
|
Salvador
Espriu
(Santa
Coloma de Farnés, Girona, 1913 – Barcelona, 1985)
|
|
Poeta, dramaturgo y
novelista de la provincia de Girona,
sufrió la prohibición de publicar en catalán y luego fue uno de los
renovadores
de la prosa catalana desarrollando la historia y sociedad española de
su tiempo
y ahondando tanto en la cotidianeidad de su Cataluña natal como en la
cultura
universal.
|
|
Poeta, dramaturgo e
outô de romansi da provinsa de
Girona, o l’à soferto a proibiçion de publicâ in catalan e pöi o l’é
stæto ùn
di renovatoî da pröza catalann-a, o l’à tratou a stöia e a socjetæ
spagnòlla do
seu tenpo e aprofondio segge inta vitta quòtidiànn-a da seu Catalogna
natale
che inta coltua universâ.
|
|
De tan senzill, no
t’agradarà.
Cansat de tants de versos que no
fan companyia
—els admirables versos de savis
excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador
tot nu,
i del gran plany del vent,
aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense
missatge,
ara us diré, amb paraules ben
clares,
amb crit elemental, lluny
d’artifici,
que vull només parar-me en el
camí,
ja decantat amic de l’última
injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense
recança, mort,
damunt la bona terra.
|
|
Coscì
sencio ch’o no te piaxiâ
Stracco
de tanti versci che no fan conpagnia
—i
amirabili versci da saggi ecelenti—,
e
d’amiâ comme passa l’inperatô tutto nuo,
e do
gran cianto do vento, questo vegio aversaio,
e de
l’ecèsso de mi, sensa mesaggio,
oua
ve diö, con paròlle ben ciæe,
con
crio elementare, privo d’artifiçio,
che
veuggio solo fermame into camin,
za
decantou amigo de l’urtima ingiustiçia,
e
acoêgâme pe senpre, sensa rimòrsci, mòrto,
in
sciâ bonn-a tæra.
|
(...) 
