INIÇIO
Textos traducidos al genovés
Tèsti traduti verso o zeneize

El catalán es hablado como lengua materna por casi 8 millones de personas en España, Andorra, sur de Francia y la ciudad de Alghero en Cerdeña. Es una lengua romance galoibérica, cercana al occitano, que posee literatura desde el siglo XIII.
O catalan o l
é parlòu comme lengoa moæ da squæxi 8 milioin de personn-e in Spagna, Andòrra, o sud da Fransa e a çitæ d’Alghero in Sardegna. A l’é ina lengoa romansa gallo-iberica, vixinn-a a l’òcitan, ch’a posede ina letiatua scin da-o Duxento.




POESÍA CATALANA        ·        POEXIA CATALANN-A
Joan Maragall
(Barcelona, 1860 – 1911)

Miembro de la intelectualidad culta de la Renaixença catalana, fue impulsor de la poesía modernista local entre fines del siglo XIX y comienzos del XX. La siguiente obra en catalán pertenece a “Poesies” [Poesías], publicadas en 1895: personifica emotivamente a una vaca que, maltratada, excluida y sola, conserva su fuerza vital a pesar de no poder abrirse camino en el mundo con claridad.


Menbro de l’inteletoalitæ còlta da Renaixença catalann-a, o l’à sponciòu a poexia modernista locale fra i urtimi de l’Euttoçento e i primmi do Neuveçento. A segoente êuvia in catalan a fa parte de “Poesies” [Poexie], publicæ do 1895: a personifica emotivamente ina vacca che, mâtratâ, escluza e sola, a conserva a fòrsa vitale sciben ch’a no peu fase stradda a-o mondo con ciaressa.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola.
És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada...
Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.


A vacca òrba

Dando a testa inte ùn e l’atro çeppo,
avansando a l’atasto verso l’ægoa,
vegne a vacca tutta sola. A l’é òrba.
Da
n corpo de pria sensa goæi cua
o figeu o gh’à vuou
n euggio, e inte l’atro
se gh’é fæto
n vello: a vacca a l’é òrba.
A vegne a beive a-a fonte comme primma
ma no co-o segno fermo d’atri tenpi
ni co-e conpagne, no: a vegne sola.
E seu conpagne pe-i bricchi, pe-e ciann-e,
pe-o scilensio di proei inta rivea,
fan reciocâ o sunaggio mentre pascian
abretio l’erba fresca... Lê a cazieiva.
A da de moro inte l
afiòu beviòu
e a va inderê oltragiâ... Però a ritorna
e chinn-a a testa a l’ægoa e beive carma.
Pöco a beive, sensa goæi sæ. E a l’isa
a-o çê, enorme, a seu testa bagnâ
co-in grande gesto tragico; a parpella
in scê mòrte pupille, e a va via
òrfana de luxe into sô ch’o bruxa,
vacilante pe-i camin ch’a no scòrda,
lociando con tristessa a longa coa.




Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farnés, Girona, 1913 – Barcelona, 1985)

Poeta, dramaturgo y novelista de la provincia de Girona, sufrió la prohibición de publicar en catalán y luego fue uno de los renovadores de la prosa catalana desarrollando la historia y sociedad española de su tiempo y ahondando tanto en la cotidianeidad de su Cataluña natal como en la cultura universal.


Poeta, dramaturgo e outô de romansi da provinsa de Girona, o l’à soferto a proibiçion de publicâ in catalan e pöi o l’é stæto ùn di renovatoî da pröza catalann-a, o l’à tratòu a stöia e a socjêtæ spagnòlla do seu tenpo e aprofondio segge inta vitta quòtidiànn-a da seu Catalogna natale che inta coltua universale.

De tan senzill, no t’agradarà.

Cansat de tants de versos que no fan companyia
—els admirables versos de savis excel·lents—,
i de mirar com passa l’emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l’excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d’artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l’última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.


Coscì sencio ch’o no te piaxiâ

Stracco de tanti versci che no fan conpagnia
i amirabili versci da saggi ecelenti,
e d’amiâ comme passa l’inperatô tutto nuo,
e do gran cianto do vento, questo vegio aversaio,
e de l’ecèsso de mi, sensa mesaggio,
òua ve diö, con paròlle ben ciæe,
con crio elementare, privo d’artifiçio,
che veuggio solo fermame into camin,
za decantòu amigo de l’urtima ingiustiçia,
e acoêgâme pe senpre, sensa rimòrsci, mòrto,
in sciâ bonn-a tæra.


(...) Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
(...)

(S. Espriu: Inici de càntic en el temple)


 (...) Ah, zovene lerfe averte dòppo
do scuo, savesci quante l
’arba
a n’é arivâ tardi, e l’é longo spêtâ
che sponte ina luxe in mezo a l’onbra!
Ma emmo visciuo pe sarvave e paròlle,
pe restitoive o nomme d’ògni cösa,
perché segoisci o retto camin
d’acèsso a-o pin dominio da tæra. (...)

(S. Espriu: Iniçio de cantico into tenpio)

Traducido por · Traduto da
Alan Gazzano


Institut d’Estudis Catalans (in catalan · en catalán)

Cultura catalana (in spagnòllo e atre · en castellano y otros)

2013: ANY ESPRIU
(l'anno Espriu · el año Espriu)

"Poeta omnipresent"
(elpuntavui.cat, 17-I-13)
Textos  ·  Tèsti
GENOVES.com.ar ©